Illa de les dos muntanyes / The 2 mountains island

Un dels altres viatges que vaig fer per 4 dies va ser la illa Ometepe a Nicaragua. El significat de Ometepe es Dos Muntanyes. Això és perquè la illa té dos volcans, el Concepción i el Maderas. El primer és un con perfecte tot pelat, només de veure’l ja fa pal pujar-lo. De fet fins a dalt està prohibit anar-hi pels gasos que emet actualment. Cada dia es pot veure una bona columna de fum sortint-ne. El segon està adormit. A dalt de tot hi ha un llac on un s’hi pot banyar. I tot el volcà està cobert de vegetació. La pujada és de 4h, però si es va ràpid en 3h pots ser a dalt. Al principi fa una calor de mil dimonis, i un sua com un toixó. Després ja comença a refrescar però un es mulla per l’aigua que va caient, tan de la plujeta dels núvols que passen com per la condensació. El camí és bonic entre la vegetació però degut a la plujeta el terra s’enfanga i acabes amb els peus ben emmerdats (veure fotos), això si, va bé pel cutis, hehe. Un cop a dalt el paisatge és bonic però passa un airet força fresquet, que contrasta amb la calor que fa al costat de la platja. Quan un arriba a l’illa et diuen que cal guia, i un paga el guia, però en realitat es pot fer sol tranquil·lament. A més, dels 10$ que pagues a l’hostal només 2.5$ van a parar al guia...

Quan arriba a l’illa per ferri vaig conèixer un noi que ens va dir que a casa seva llogaven habitacions, un lloc anomenat “Así es mi tierra” (5$ dormir). El poble no és Moyogalpa, on arriba el ferri, si no que és Balgüe, a la base del Maderas. Lloc tranquil, on dissabtes a la nit fan un ball al costat de la finca per on s’entra al volcà Maderas. Des d’allà també es poden llogar cavalls, fer caiac, etc. Jo i un australià que està creuant tot centre – amèrica després d’haver fet tot sud-americà, vam llogar un cavall per anar a “l’ojo de agua”, un basal d’aigua ben maco i fresc, l’únic és que l’han “enpiscinat”. Però si es camina una mica més avall, tot i que no deixin, es pot arribar al rierol, ben fresc i més tranquil ;). Al tornar el meu cavall ja s’havia cansat i vaig haver de tirar d’ell durant ½ h, jo i els cavalls no tenim sort, hehe. I encara el noi em volia cobrar els 30 minuts! I això que m’havia dit: si llogues els meus cavalls no t’assegures de que tiraran...

Fotos aquí.

Amb aquesta entrada finalitzo la visita a Nicaragua. Avui també, finalitzo la meva estada a Costa Rica, ja que demà agafo l'avió per retornar al fred holandés :(. Com en tota cosa que s'acaba, cal fer una reflexió-análisis final, però això ho deixo per quan arribi a destí, amb més tranquil·litat i temps.

Sant Jordi / Saint George

Foto treta d'un altre blog *

Avui es dia de Sant Jordi, una festa important a Catalunya i més bonica que l'11 de setembre, hehe. Diu la llegenda que Sant Jordi va matar el drac clavant-li una llança, i que de la ferida en va sortir una rosa que Sant Jordi regalà a la princesa (llegenda aquí). També és el dia internacional del llibre (fins i tot a Costa Rica s'està celebrant). La tradició diu que la dona rep la rosa del seu enamorat i l'home rep un llibre de la seva enamorada...actualment tothom es regala llibre, "por dicha"!

A mi m'agrada aquest dia per l'ambient de festivitat que es respira al carrer...amb el sol calentó de primavera escalfan-te la cara però amb el vent fresquet del mes d'abril, tothom passejant pels carrers, mirant llibres (una mica de culturilla no va malament) i comentant la jugada.

Avui, per celebrar la diada, us deixo un poema de Pablo Neruda que m'ha semblat bonic.

Si Tu Me Olvidas

Quiero que sepas una cosa.
Tu sabes como es esto: si miro la luna
de cristal, la rama roja del lento otoño
en mi ventana, si te toco junto al fuego
la implacable ceniza o el arrugado cuerpo
de la leña. Todo me lleva a ti, como si
todo lo que existe, aromas, luz, metales,
fueran de pequeños barcos que navegan
hacia las islas tuyas que me aguardan.

Ahora bien, si poco a poco dejas de
quererme, dejare de quererte poco a poco.
Si de pronto me olvidas no me busques que
ya te habre olvidado. Si consideras largo
y loco el viento de banderas que pasa por
mi vida y te decides a dejarme a la orilla
del corazon en que tengo raices, piensa que
en ese dia, a esa hora levantare los brazos
y saldran mis raices a buscar otra tierra.

Pero si cada dia cada hora sientes que
a mi estas destinada con dulzura implacable.
Si cada dia sube una flor a tus labios
a buscarme, ay amore mio, ay mia, en ti todo
ese fuego se repite, en mi nada se apaga ni
se olvida, mi amore se nutre de tua amor,
amada, y mientras vivas estara en tus
brazos sin salir de los mios.

Feliç Sant Jordi! I visca Catalunya!

Volcans Mombacho i Masaya / Mombacho & Masaya volcanoes

A pocs minuts de Granada queda el volcà Mombacho. Com ja vaig dir en l’anterior post en una de les explosions que va fer fa uns 40000 anys va donar lloc a les illetes de la ciutat. El volcà té 4 cràters, els quals es poden visitar veure tots si es va amb un guia del parc, la volta dura 4h però anant a pas molt tranquil. Nosaltres vam fer la ruta de 1.30h perquè no teníem més temps. En aquesta volta es veuen 3 dels cràters.

Per pujar a dalt del volcà s’aparca a un pàrking a la base del volcà i després un camió et puja fins a dalt del cràter. Si es va a peu crec que es tarda com 1.30h.
La vista que es té val la pena i és interessant saber sobre la història del volcà i la seva flora i fauna. Si es pot recomano passar més temps a dalt i fer la volta del 4 cràters.
Després vam anar a Catarina, un dels pobles blancs (que encara no he descobert perquè els anomenen així) de la zona. Des d’allà es pot veure la Laguna Apoyo i també s’hi poden comprar records a bon preu (unes sandàlies 4$). Tot seguit vam anar a la ciutat de Masaya, per veure el famós mercat (el nou, l’antic és més car, hehe). En aquest mercat les coses són un pèl més barates i la varietat és immensa. També s’hi pot comprar CD’s pirata per 1$ amb música típica del país. Al mig del mercat hi ha una soda on una súper cuinera prepara uns combinats boníssims i ben barats (2.5$). Si hi aneu, aprofiteu!.
Ja després vam tornar cap a Granada, a descansar i gaudir de nou de l’ambient de la ciutat.


El següent dia vam fer el volcà Masaya, on s’hi pot anar amb bus, que et deixa a l’entrada. Després pots pagar 2.5$ i pujar amb bus els 6km o bé anar caminant i fer autoestop :P. A mi personalment aquest volcà em va agradar molt més que el Mombacho. L’activitat volcànica és impressionant i les vistes també són boniques. En realitat el volcà Masaya pròpiament està adormit. Es pot fer la volta al voltant per veure des de l’altre cantó la Laguna Masaya. El que està actiu és el Nindirí, que queda al costat. Té un cràter força gran, amb fum constant sortint. A la nit es pot veure el color rogenc al fons de foradot, però nosaltres no ens hi vam poder quedar, llàstima. També es poden visitar unes coves, amb guia, per només 1.5$.

Al marxar vam passar de nou per Masaya només per menjar al mercat :D. Ens venia massa de gust! (feia bons bístecs i puré de patata).

A la nit vam menjar una bona pizza a Granada per dir adéu a la ciutat i al país!

Fotos aquí i aquí!

Granada, primera ciutat d’Amèrica/ Granada, first city of the Americas

Granada, ciutat fundada per un tal Francisco de Córdoba l’any 1524, primera ciutat fundada després del descobriment en tot el continent americà.

Segurament la ciutat més ben cuidada del país, cases de colors, ambient relaxat i alegria constants. Durant el dia la vida està en el parc central, durant la nit la festa es trasllada a al carrer que baixa cap al llac, ple de restaurants, bars i hotels. Mentre un pren una birra els timbalers, la gegantona i els cap grossos ambienten el lloc; la majoria de cop són només nens, que de vegades demanen menjar als turistes (també passa a altres llocs de Nicaragua), dient: amigo, comida, amigo! (per ells, tots som gringos). A vegades si els hi en dones, el menjar va a parar al gos del gringo que tens al costat (en aquest cas si que és un gringo...). La festa es pot allargar fins la 1 de la matida, hora en que si tens contactes la xerrameca s’allarga fins a les 3h o més a l’interior del bar.

A Granada val la pena visitar el museu arqueològic; és l’església de San Francisco renovada i a dins hi ha una mica d’història de la ciutat, els indígenes de la zona i s’hi poden veure petroglifos que pertànyen a l’illa Zapatera, prop de Granada.

També es pot anar a la torre de l’església de la Merced, millor cap al tard, per veure Granada sota la llum ataronjada del sol amagant-se. I un altre lloc, on per cert tot és més barat, és el carrer que queda per sobre del parc, direcció al mercat. Allà hi ha cada matí vida mercantil sense parar.

Un dels viatges que vam fer va ser un tour per les illetes de Granada. Es pot fer el normal o bé el comunitari, una mica més però representa que és més rollo turisme responsable; al llarg del tour, enlloc de fer un viatge ràpid sense parar per les aigües de les illes, es fan parades a unes illetes on hi ha famílies autòctones. Avui en dia la majoria de les illes estan buides, i si hi ha vida humana sol ser per estrangers o nicaragüenyes adinerats que han comprat l’illa. Durant l’any hi ha famílies de la zona que els cuiden les illetes. Nosaltres vam parar a visitar una família de pescadors, els quals guanyen ½ $ per cada 9 peixos d’uns 15cm cada un. Al día pesquen uns 150 peixos...calculeu. Després vam visitar l’illa on la família Somoza, l’antic dictador, anava a estiuejar. Actualment pertany al govern i hi ha una família que la cuida. Allà ens vam poder banyar, tot i que les aigües no són gaire netes (tot el llac en general està una mica brut). Després vam anar a dinar a una de les illetes. Aquest va ser un dels moments estel·lars amb la nostra companya anglesa. Una dóna de 40 anys la qual té por de paràsits, infeccions i qualsevol cosa dolenta que et pugui passar en un viatge a un país en desenvolupament. Bé, en el baretu on vam anar a dinar només servien peix per a dos persones, de manera que vam acordar partir-nos un peix...jo també em quedava amb l’amanida, no fos cas que l’enciam també portés alguna bactèria. Total, que la dona no es pensava que li portarien un peix sencer, i al veure la cara del peix tot fregidet li va entrar pena i em va demanar si podíem embolicar la cara del peix amb un tovalló de paper...situació paranormal, tots 2 companys i jo ens vam mirar amb cara de moniato, però allà estava jo amb el peix de cap embolicat, menjant-lo.

Després de dinar vam anar a l’illa dels monos, la única illa que en té. Però l’explicació és ben senzilla, un home els hi va posar...suposo per atraure turistes. La veritat no té res d’especial, i els monos ja estan mig domesticats. Finalment vam anar a l’illa de la fortalesa que els espanyols van construir per protegir la ciutat. La vista que dóna és bonica, sobretot si coincideix amb la posta de sol. Després s’arriba al port, per agafar un carro de cavall (taxi) per tornar a l’oficina. Aquí l’anglesa va tornar a demostrar la seva sensibilitat pels animals, o bé desconeixença...quan el xofer indicava al cavall per on anar amb les regnes la dona patia per si l’animal estava patint...una dona divertida en si.

Granada doncs, és bàsicament això, una ciutat plena de vida, que segurament no representa la realitat del país però que demostra l’esforç de Nicaragua per tirar endavant.

Fotos aquí.

Demà el volcà Mombacho, el qual en una de les explosions que va fer fa uns 40000 anys va donar lloc a les illetes.

León jodido! / León fucked up!

Després de Managua vam anar cap a León. Ciutat que originalment es trobava a uns 10km però que degut a l’activitat del volcà Momotombo va quedar destruïda i els seus habitants es van desplaçar a l’actual León. Aquesta és una ciutat amb força moviment en el centre, molts hotels i bars, però conservant l’estil de la ciutat. A la plaça de la catedral un pot seure tranquil·lament i observar els netejadors de sabates (10 córdobas, que equivalen a ½ $), els nens sortint de l’escola i totes les paradetes de records.

A la nit hi ha molt moviment també. Nosaltres vam anar al bar Taquezal, on cada dissabte hi ha concerts i un bon ambient per seure i xerrar. Dijous a la nit també diuen que hi ha molt moviment universitari per la ciutat, però nosaltres vam preferir el terrat de l’hostal El sueño de Meme, des d’on es pot veure tot León amb la frescor de la nit, tan desitjada durant el dia.

A la ciutat el que més es pot visitar són esglésies; n’hi ha a petades! Però hi ha una cosa que supera les esglésies en número, que són les farmàcies. Vam calcular que el ratio era 1:4. Si una val la pena és l’església del Calvari, des d’on es pot tenir una bona vista de la ciutat i els volcans del voltant. També hi ha el CIMAC, que és un parc d’educació ambiental, bàsicament per nens, que pretén rescatar el poc que queda de l’ecosistema del riu que creua la ciutat. A més recrea els diferents ecosistemes que un pot trobar a Nicaragua, explicant-ne la fauna i flora. També s’hi poden veure animals com els garrobos (iguanes), mapachines treient la llengua i cèrvols i una col·lecció d’orquídies.

Després del CIMAC vam tornar al mercat al centre de la ciutat per menjar un bon plat d’arròs, frijoles i carn, com sempre ;). I sota el sol de les 14h de la tarda vam anar al Museo de Mitos y Leyendas, creat per universitaris i situat dins d’una antiga presó de León. En el museu recreen moments de la història de Nicaragua i expliquen llegendes de personatges fantàstics com el Padre sin Cabeza, la Mona, la Llorona, etc (molts d’aquests personatges també es troben a CR). A León també hi ha la casa i museu del famós poeta Rubén Darío, del qual tot el país se’n sent orgullós.

La ciutat és ràpida de visitar però val la pena. També tot el que hi ha al voltant, com la platja de Poneloya i Las Peñitas, tranquil·les fora de temporada, però amb aigües poc Pacífiques.... Allà s’hi arriba amb un bus que fa un trajecte de menys d’1 hora. Hi ha hotels i bars però no en excés. A vegades, sovint, es queden sense llum, però això li dóna el triple d’encant, especialment si la lluna es deixa veure. Un altre lloc que val la pena, i molt, prop de León és el Cerro Negro. Si un té un 4x4 hi pot anar pel seu compte però si no des de León surten tours per 18$ amb guia. Et porten fins al Cerro Negro i fas una caminada amb la explicació pertinent. La pujada és només de 400mts però val la pena per la vista que dóna i per l’activitat volcànica que hi ha. El que fa sentir que has amortitzat els diners és la baixada al llarg de la falda de la muntanya que es fa en uns 5 minuts a través de totes les pedretes volcàniques que formen la muntanya (d’aquí el nom de Cerro Negro). Per uns 10$ més la baixada es pot fer amb taula de snow...això si, si un cau s’hi pela el cul, hehe.

A Nicaragua la cooperació espanyola és present al llarg de tot el territori; tan el CIMAC com el parc del Cerro Negro van rebre finançament, i casi per tot el territori que jo he visitat hi ha projectes de la AECO. També en vaig veure del Japó a la zona de la illa Ometepe i Rivas (un altre post), crec que a canvi de drets de pesca...

Una de les coses que em fa més gràcia és que tant a CR com a Nicaragua m’he trobat gent que em diu: menys mal que ens veu conquistar els espanyols, perquè sinó ara seríem musulmans o vés a saber què. Jo amb cara de moniato, i a vegades amb comentaris, i a vegades sense, depenent de qui sigui el dialogant.

Per cert, lo de León jodido és una expressió/cançó, no té res a veure amb la meva opinió sobre la ciutat :D: http://www.youtube.com/watch?v=YHsFmAGGEKM&feature=related

Fotos aquí.

Bé, pròxim capítol: Granada i els seus voltants.

English, Dutch and Spanish speakers: use the google translator! not the best but good enough :D. Dankje!

Nicaragua, Nicaragüita, la flor más linda de mi querer... – Managua

Una de les escapades per Centre- Amèrica va ser per Nicaragua, un país amb fama de ser perillós per part dels ticos però que en realitat és bastant tranquil, sempre cal vigilar, of course. De fet, pels carrers de ciutats com Granada o León un pot passejar tranquil•lament a les 2h del matí, això si, en certes parts i dos persones millor. La gent és molt amable i curiosa. El país està més ben organitzat del que m’esperava; els parcs nacionals tenen bons guies, tot i que no sempre fan falta, però en algunes ocasions són obligatoris, i tots tenen bona informació sobre la fauna, flora, geologia dels volcans, etc. D’altra banda les ciutats estan força ben cuidades, tot i que en certes parts hi ha molta escombraria tirada...la ciutat més neta és Granada, ja que també és la més turística.

Els meus primers dos dies, un d’arribada i l’altre de voltar, van ser a Managua, una ciutat on no cal estar-hi gaire temps (mig dia?). Al centre històric, tocant al llac, s’hi pot veure el teatre Rubén Darío, el Malecón, una Església, etc. Tampoc vaig poder veure gaire cosa perquè cuidava a dos nens que ràpid es van cansar de voltar, hehe. Una mica més amunt del centre hi ha la estàtua del Sandino amb la Laguna al costat, però jo no el vaig poder visitar perquè aquell dia l’exèrcit estava fent algun tipus d’operació en el bunker que hi ha just a sota...
La ciutat de Managua va patir dos terratrèmols els anys 1931 i 1972 que van deixar tot el centre destruït i des de les hores s’ha construït sense cap tipus d’ordre al llarg d’una gran extensió de terreny fora del centre. Les cases estan totes repartides entre arbres, cosa que la fa una mica encantadora si es veu des de dalt, quan s’arriba amb el bus. Com que no hi ha centre anar per la ciutat perd una mica i a més és la única ciutat de Nicaragua on no és segur ser un turista, ni tan sols de dia. Surt a compte regatejar amb un dels taxistes que et porti des de l’hotel cap a la zona que es desitja visitar. Recordeu que si agafeu un taxi allà ha d’anar totalment buit, ja que a Nicaragua poden pujar a gent pel camí, però a vegades el que acompanya al taxista és un “compinche” del taxista que l’ajuda a atracar a la gent.
A la zona on es poden visitar 4 coses també hi ha un campament que a mi personalment em va impactar de veure. Es tracta de camperols de la regió de Chinandega que fa uns anys van tenir problemes greus de salut degut a l’ús de pesticides en les plantacions de bananeres. Es va demostrar que els pesticides n’eren la causa i hi va haver un llarg judici, el qual van guanyar, però encara no han vist un duro (veure notícia aquí). Els camperols van anar fins a Managua a reivindicar el que els pertoca però ja fa uns anys que són allà i no han pogut aconseguir el que és seu. Ara es dediquen a pidolar pels carrers i a viure en unes barraques que en època de pluja crec que els serveix de poc. Crec que val la pena veure aquest panorama al costat dels milers de cartells populistes del partit Sandinista (FSNL), que és el que actualment està en el govern. Es recorda constantment la revolució sandinista. De fet sembla que l’únic partit existent sigui aquest. I això passa al llarg de tota la regió que vaig visitar, però suposo que la resta del país està igual.

També cal dir que a Nicaragua hi ha dos regions ben marcades a nivell cultural, la del Pacífic (la més coneguda, amb els indígenes que tots ens imaginem quan sentim el nom de Nicaragua) i l’Atlàntica, que és la caribenya. En aquesta última regió no hi vaig poder anar (tan per peles, com per temps, com per la dificultat d’accedir-hi). Allà es parlen moltes més llengües barreja del castellà i l’anglès, com el Rama. La població a més és descendent d’esclaus africans que els anglesos van portar cap allà en el seu moment. De fet hi ha pobles amb noms com Bluefields o amb noms que recorden a les llengües africanes. Una de les cançons més famoses és la de Mayaya, de la qual grups de dansa folklòrica n’han fet un ball, força mogut i animat. I el ball més famós de Nicaragua és el Güegüense, que és una obra de teatre on fan burla als conquistadors espanyols ;). En aquest blog podeu veure els vídeos dels balls corresponents: http://balletmacehuatl.blogspot.com/.

També us deixo una de les cançons més conegudes de Nicaragua, que a més m'agrada molt, especialment la versió de Banda Bassotti, però que no he pogut trobar pel youtube. Us deixo la del Carlos Mejía Godoy, que també és bonica: http://www.youtube.com/watch?v=yp7-nWslZe0.

Pròxima parada, i per tant pròxim post, León!

English version one of these days....maybe :P.

Fent pa amb la Chili / Doing bread with Chili (not the pepper, hehe)

Bones!

Aquests dies toca la superactualització del blog...Avui parlaré de com es fa el pa “caseru” a El Paso Tempisque. La Chili, germana del pare de la família amb la que vivia, és la que fa el pa cada dijous per després vendre’l a la gent del poble o als treballadors de l’arrossera, que li encarreguen i el seu germà Chico els hi porta.

Els tipus de pa són 5 bàsicament: pan simple, pan dulce, cangrejos, empanadas de queso i pan batido. El dia que jo la vaig ajudar no vam fer pan batido, però consisteix en agafar la massa de pa i afegir-hi uns ous...similar a un pa de pessic. Però no patiu, podreu veure’n fotografies també; una veïna (amb la qual no es porten gaire bé) va aprofitar que tenien el forn calent per portar el seu pan batido.

Bé, el procés comença a les 7h del matí, en la que es barreja la farina (al final vam fer servir 8kg), aigua, margarina vegetal fossa, llevat (per “fornejar” i de la normal) i sal (crec que no m’oblido de res). Es va remenant i massejant la massa en un súper bol, afegint farina segons la textura que volem aconseguir. Un cop la tenim se’n separa una part per fer el pa simple, que vol dir que no porta sucre (aquí la posen sucre a tot, per això hi ha tan diabètic, crec. Si mai veniu a CR demaneu frescos amb poc sucre, sinó morireu de sobredosi, hehe). La massa que separem es posa dins de bosses de plàstic i dins de la nevera per mantenir-la hidratada. Després a la resta de la massa afegim el sucre, crec que era 1kg. D’aquesta massa farem la resta de productes. Vam començar per les empanades, que porten més feina. Primer cal preparar el farcit que consisteix en sucre (més sucre) i formatge rallat, però el formatge és del tipus sec. Bé, un cop es té això es fa una barra amb la part de massa corresponent del diàmetre d’un braç de dona. Després se’n fan talls rodons no gaire grans. Cada un d’aquests talls s’aplana en forma ovalada i després a la part del mig es posa un culleradeta del farcit, es tanca per la meitat s’ajunta el contorn amb els dits i amb una forquilla s’acaba d’apretar (veure fotos per si no sóc clara). Finalment s’enllarda una safata amb la margarina i s’hi col·loquen les empanades.

El següent producte són els cangrejos; cal agafar la gran massa i estirar-la com si fos la massa d’una pizza. Un cop ho tenim es fan 8 talls triangulars. A la base del triangles s’hi posa una mica de farcit i s’enrotlla la massa direcció la punta. Després es torcen les puntes i s’apreten perquè res no s’escapi. Fàcil, no?

Després toca el pan dulce, que consisteix en fer el mateix talls igual que amb les empanades, però enlloc d’aplanar la massa se’n fa xurros que després s’enrotllen com si fos la closca d’un cargol.

Finalment el pan simple, amb el que també fem talls i dels talls en fem xurros que s’aplanen i se n’eixampla la part del mig, fent-li un parell de talls diagonals al mig.

Mentres la Chili, El Palín i jo fem els panets el Chico (aquí tothom té sobrenoms) prepara el forn, fet de fang i amb molts anys d’antiguitat. Primer posa llenya dins del forn fins que esdevé cendra i la retira del forn. Ara el forn es manté calent durant hores i hores per anar fent tant pa com vulguem.

Tot el procés va acabar a les 14h, hora en que vam dinar un bon arròs (of course) amb tonyina, tomàquet i maduro. I a la nit també vaig sopar a la casa, un bon peix fresc fregit amb “tajades” de plàtan. En aquesta casa hi viuen com 9 persones de la família, i abans hi havia viscut fins a 16! Una família ben unida!.

Sóc conscient que les explicacions poden ratllar la negligència, hehe, per això us convido a veure les fotos, clicant a la paraula fotos :D.

P.D: el pa va sortir boníssim!, sobretot el simple, ben cruixent...que bo! I calentóóóóó!

------------------------------------------------------------------------------------------------------

Hi babies!

Well, this post is about the day I made bread with Chili, the sister (no the pepper, hehe) of the father of the family I lived with in Guanacaste. She makes it every Thursday to sell it to people in the village or to the rice company workers. There are 5 types of bread she prepares: simple bread, sweet bread, crabs, cheese “empanadas” and shacked bread.

In Catalan I wrote the whole recipe but here I’m lazy to do it in English :P. But as soon we will see each other I can explain you how to do it or we can even do it together ;). I just will say that the process starts at 7h and finishes at 14h more or less and that the bread is done with a traditional oven, with wood; lekker, moeder!.

Check the pictures here!

P.S: the bread was great, specially the simple one! And waaaaaaaaarm!

Ojochal a Cavall / On a horse in Ojochal

Bones a tots/es!!!

Per començar confirmar que estic viva! Reconec fa dies que tenia això aparcat...molta feina, falta de bona connexió a internet, si és que en tenia, i molta calor!, similar a la nostra a ple Agost, amb un sol ben calent! (amb això vull dir peresa per escriure).

Crec que la última publicació va ser a principis de gener...després d’això vaig estar un mes i mig a Guanacaste fent mostreig de nou, després vaig fer una escapada per Nicaragua (serà un altre/s post/s) i ara he passat mitja setmana santa a Guanacaste de nou i he fet una mica més de mostreig durant 5 dies. Aquests 2n i 3r mostreig han estat més fàcils!, en part perquè a l’empresa ja hi havia gent que em coneixia, sobretot els treballadors, i perquè jo també em coneixia millor el lloc. Ahir vaig arribar del nord i ara estic a Heredia de nou per acabar de lligar 4 coses. Puc dir que el treball fet ha valgut la pena, ara encara falta el treball de laboratori i anàlisis de dades, feina que es farà a Holanda, lloc on aniré a parar d’aquí una setmana.

Durant aquests dos mesos que he estat per Guanacaste hi ha hagut feina però també he anat fent cosetes per desconnectar i interactuar amb la gent del lloc. Una de les coses va ser viure l’experiència per excel·lència guanacasteca, que és anar a cavall per les praderes i sobretot “montar el toro”, això si, no pas el Malacrianza, que és el més famós del país.

La família amb la que visc coneix a un home, anomenat Carballito, que cuida una finca a la zona de Ojochal. Un diumenge al matí vam anar cap allà...bé, més que matí diguem que era a ple “solasu” a les 11h. Vam agafar taxi fins a la finca, on el Caraballito ens va preparar 4 cavalls per anar 8 persones. La idea era anar a buscar les vaques que corrien pels prats. Jo anava amb el Dieguín, el germà del pare de la família, per tant em va tocar el darrera...però no portava manta de protecció ni res...en conseqüència se’m va pelar el culet amb la albarda. De tot se n’aprèn :D.

A part de la informació escatològica, dir que el paisatge em recordava molt a la sabana africana. Ara és època seca, i bé que es notava. Només hi faltaven les girafes i els lleons. Enlloc d’això hi havia ocells de tota mena. Si CR és abundant en alguna cosa, és en ocells, crec. Com a mínim jo mai havia vist tants tipus d’ocells diferents.

També vaig provar un fruit que ells anomenen raïm però que només té en comú amb el nostre la forma. El gust i textura no tenen res a veure...i no crec que el vi que se’n fes fos bevible ;).

Després d’hora i mitja vam arribar on hi havia les vaques. Allà vaig poder voltar sola amb el cavall i fins i tot em vaig animar a fer de vaquera, dirigint les vaques cap al prat de nou.

Després vam tornar a la finca, on vam muntar el toro més manso del planeta, ja el nom que té ho diu tot: el Coqueto. Altres noms divertits són: el Four seasons (que originalment és el nom de l’hotel més car de CR), el Manos sucias (té les potes negres), el Aquí me quedo (no deu ser gaire actiu), el Pulgarcito, el Hierbasanta, el Robalito, el Granada, el Gemelo y el Coto. A la casa tenim una vaqueta que es diu Chocotibia...casi no ha crescut per problemes amb l’alletament però crec que ja se la volen jalar, hehehe.

A Costa Rica, sobretot la regió del nord, és tradició la monta de toros, rollo els Cowboys de USA. Cada any, a les festes dels pobles, hi ha competició i tal com he dit abans el Malacrianza és el més desitjat per muntar.

Així doncs, ja vaig fer els primers passos per esdevenir Cowgirl...amb aquest toro tan manso vaig apendre només a pujar sobre els toros, hehehehe.

Fotos aquí.

Demà us ensenyaré la Forneria de El Paso Tempisque, poblet on vivia quan estava a Guanacaste.

----------------------------------------------------------------------------------------------------

Hi everybody!

To start with, I just want to confirm that I’m still alive! I admit I’ve been disappeared for a while…a lot of work, not good connection to internet, if any, and really hot weather!, similar to the Spanish August, with a really hot sun! (With it I want to say that I was lazy to write).

I think that the last time I wrote something it was January…after that I was a month and a half in Guanacaste doing field work, then I escaped for 10 days to Nicaragua (it will another post), and now I’ve been half of the Easter week in Guanacaste again and I’ve done 5 more days of work. These 2^nd nd 3^rd samplings have been easier partly because workers in the company knew me already this time, and also because I also knew the place. Yesterday I came back from the north and now I’m in Heredia again to prepare everything before I live. I can say that the work done has been good and it’s been worth all the effort and time. Now I still have to do the lab work and data analysis, but this is something that will be done in the NL, place where I will be in a week.

Along these two months that I’ve been to Guanacaste there has been a lot of work but I also managed to enjoy life and disconnect from work. One of the things I’ve done was the most Guanacaste experience, which is riding horses along the fields and above all riding bulls, but not the Malacrianza (could be translated as the Badraised), which is the most famous bull all over the country.

The family I live with knows a man called Carballito that takes care of a “rancho” in a place called Ojochal. One Sunday in the morning…well, more than in the morning we could say it was more under a fucking sun at 11h a.m. We took a taxi to the “rancho”, where Carballito had prepared 4 nice horses for 8 people. The idea was to go to the fields where the cows were running. I was going in the same horse with Dieguín, the brother of the father of the family, so I was going to the back side…but I didn’t have anything to put under my ass, so I finally had my ass peeled. You learn from everything :D.

Scatological information apart, I must say the view remained me totally to the African savanna. Now it is the dry season in CR and you could really notice it. Only giraffes and lions were missing. Instead of that there were several types of birds. If CR has a lot of something this is birds, I think. At least I hadn’t seen so many types of birds before.

Also I tried a kind of fruit which they call grapefruit but it has nothing to do, in taste and texture, with the European grapefruit. And I don’t think the wine from that fruit would be as good as oursJ.

After an hour and a half we arrived where the cows were. There I could ride on my own and I even dare to drive the cows back to the field where they came from. Later on we came back to the “rancho” to ride on a bull, the quietest one on the planet. Actually the name says it all: Coqueto (…..). Other funny names are: Four seasons (it is originally the most expensive hotel in CR), Dirty hands (it has black feet), Here I stay (it may be not really active), Holyherb, Granada and Twin. In Costa Rica, mainly in the northern region, the tradition is to ride bulls, like the cowboys in the US. Every year, when the parties of the each village start, there is a competition, and as I said before people prefer riding on the Malacrianza.

So, I made my first steps to become a Cowgirl…with this such a quiet bull I only learn how to step on the bulls, hehehehe.

Tomorrow I will show you the Bakery of El Paso Tempisque, village where I lived in Guanacaste.

Pictures here.