Granada, ciutat fundada per un tal Francisco de Córdoba l’any 1524, primera ciutat fundada després del descobriment en tot el continent americà.
Segurament la ciutat més ben cuidada del país, cases de colors, ambient relaxat i alegria constants. Durant el dia la vida està en el parc central, durant la nit la festa es trasllada a al carrer que baixa cap al llac, ple de restaurants, bars i hotels. Mentre un pren una birra els timbalers, la gegantona i els cap grossos ambienten el lloc; la majoria de cop són només nens, que de vegades demanen menjar als turistes (també passa a altres llocs de Nicaragua), dient: amigo, comida, amigo! (per ells, tots som gringos). 
A vegades si els hi en dones, el menjar va a parar al gos del gringo que tens al costat (en aquest cas si que és un gringo...). La festa es pot allargar fins la 1 de la matida, hora en que si tens contactes la xerrameca s’allarga fins a les 3h o més a l’interior del bar.
A Granada val la pena visitar el museu arqueològic; és l’església de San Francisco renovada i a dins hi ha una mica d’història de la ciutat, els indígenes de la zona i s’hi poden veure petroglifos que pertànyen a l’illa Zapatera, prop de Granada.
També es pot anar a la torre de l’església de
Un dels viatges que vam fer va ser un tour per les illetes de Granada. Es pot fer el normal o bé el comunitari, una mica més però representa que és més rollo turisme responsable; al llarg del tour, enlloc de fer un viatge ràpid sense parar per les aigües de les illes, es fan parades a unes illetes on hi ha famílies autòctones. Avui en dia la majoria de les illes estan buides, i si hi ha vida humana sol ser per estrangers o nicaragüenyes adinerats que han comprat l’illa. Durant l’any hi ha famílies de la zona que els cuiden les illetes. Nosaltres vam parar a visitar una família de pescadors, els quals guanyen ½ $ per cada 9 peixos d’uns 15cm cada un. Al día pesquen uns 150 peixos...calculeu. Després vam visitar l’illa on la família Somoza, l’antic dictador, anava a estiuejar. Actualment pertany al govern i hi ha una família que la cuida. Allà ens vam poder banyar, tot i que les aigües no són gaire netes (tot el llac en general està una mica brut). Després vam anar a dinar a una de les illetes. Aquest va ser un dels moments estel·lars amb la nostra companya anglesa. Una dóna de 40 anys la qual té por de paràsits, infeccions i qualsevol cosa dolenta que et pugui passar en un viatge a un país en desenvolupament. Bé, en el baretu on vam anar a dinar només servien peix per a dos persones, de manera que vam acordar partir-nos un peix...jo també em quedava amb l’amanida, no fos cas que l’enciam també portés alguna bactèria. Total, que la dona no es pensava que li portarien un peix sencer, i al veure la cara del peix tot fregidet li va entrar pena i em va demanar si podíem embolicar la cara del peix amb un tovalló de paper...situació paranormal, tots 2 companys i jo ens vam mirar amb cara de moniato, però allà estava jo amb el peix de cap embolicat, menjant-lo.
Després de dinar vam anar a l’illa dels monos, la única illa que en té. Però l’explicació és ben senzilla, un home els hi va posar...suposo per atraure turistes. La veritat no té res d’especial, i els monos ja estan mig domesticats. Finalment vam anar a l’illa de la fortalesa que els espanyols van construir per protegir la ciutat. La vista que dóna és bonica, sobretot si coincideix amb la posta de sol. Després s’arriba al port, per agafar un carro de cavall (taxi) per tornar a l’oficina. Aquí l’anglesa va tornar a demostrar la seva sensibilitat pels animals, o bé desconeixença...quan el xofer indicava al cavall per on anar amb les regnes la dona patia per si l’animal estava patint...una dona divertida en si.
Granada doncs, és bàsicament això, una ciutat plena d
e vida, que segurament no representa la realitat del país però que demostra l’esforç de Nicaragua per tirar endavant.
Demà el volcà Mombacho, el qual en una de les explosions que va fer fa uns 40000 anys va donar lloc a les illetes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada