30/9/08

Mirant enrera (i endavant) / Looking back (and forward)

Demà a les 4.15h del matí agafaré el cotxe (conduit pel company de pis Daan) que em portarà cap a l'aeroport, on agafaré l'avió direcció Costa Rica, terra on hi passaré 7 mesos. Tinc bones vibracions per aquest viatge i ja tinc curiositat per saber el que hi trobaré. Però no vull marxar d'Holanda sense fer un repàs, en imatges, de tot el que hi he viscut aquest últim any. Mentre preparava el muntatge de fotos me n'he adonat de la de coses que he fet a Holanda, la de gent que he conegut i la de coses que he après! Un any dóna per més del que sembla. I també m'ha recordat moments que ja havia oblidat i que m'han fet riure de nou. El balanç d'aquest any és bo i la bona experiència viscuda aquí m'anima a aventurar-me en una de nova. Perquè tal com diu Pablo Neruda "...muere lentamente quien no arriesga lo cierto por lo incierto para ir detrás de un sueño, quien no se permite por lo menos una vez en la vida, huir de los consejos sensatos..., ...muere lentamente quien no viaja, quien no lee, quien no oye música, quien no encuentra gracia en si mismo...Evitemos la muerte en suaves cuotas, recordando siempre que estar vivo exige un esfuerzo mucho mayor que el simple hecho de respirar". (Tot el poema aquí).

Gràcies a tothom per aquest any, fins i tot als que m'heu seguit des de terres catalanes! Espero que em seguiu, tots, també per Costa Rica ;).

PD: ho sento però no me n'he pogut estar de posar la meva cançó holandesa preferida (veure final del post).

Una mica de cares i una mica de paissatges - A little bit of faces and a little bit of landscapes
--------------------------------------------------------------------------------------
Tomorrow at 4.15h Daantje will be driving me to the airport, where I will take the plain direction Costa Rica, land where I will spend 7 months. I have a good feeling about this trip and I'm curious about what I'm gonna find there. But I don't wanna leave the NL without remembering, via pictures, everything I lived here the last year.
While I was preparing the collage I realized how many things I've done in the NL, the amount of people I've met and the things I've learnt! One year is more time than it seems. I also have remembered moments that I already forgot and that have made me laugh again. The balance of this year is good and the good experience lived here encourages me to start a new one. As Pablo Neruda says "...dies slowly who doesn't risk the certain for the uncertain, who at least once in life doesn't run away from sensible advises..., dies slowly who doesn't travel, who doesn't read, who doesn't listen to music, who doesn't find grace in oneself...Avoid death in low doses, remembering always that to be alive requires a bigger effort than just breathing".

"Dankje" to everybody for this year, even those who have followed me from catalan lands! I hope you'll all follow me to Costa Rica too ;).


PS: I couldn't resist to post my favourite Dutch song :D.

29/9/08

Contradiccions / Contradictions

Avui he tingut ganes de rescatar aquest post que vaig posar al meu antic fotolog, però aquest cop hi he afegit quatre cosetes:

Ahir estava navegant per la pàgina de WWF. Com ja sabeu és una ONG que lluita per preservar el mediambient i tal. Una de les seves protestes per salvar el mar va ser la que veieu a la foto. A pesar de que la inten
ció és bona em pregunto si tot aquest plàstic que van fer servir per a l'activitat mereixia la pena. Vull dir, no és com una contradicció?? és més, no és una contradicció?? a vegades crec que hauriem de qüestionar més com fem les coses. Aquest tipus de contradiccions les veig més sovint del que m'agradaria, especialment en aquest tipus d'actes, on hi ha molt color, molta alegria i que bonic i joiós és tot però on l'escència del missatge es perd o fins i tot es perverteix. I el més greu és que passi sense voler (o no, depén del cas). Per a mi, un exemple descarat del que explico ara és la Expo de Saragossa d'aquest any (veure document Greenpeace i Expo-no), on es parlava de l'estalvi d'aigua, preservar el medi, etc i després allò era un complex turístic amb milers de metres quadrats de carreteres, carrers, edificis, ponts, etc. (de fet en aquest cas la Expo era una excusa per fer calers).

És cert que a vegades cal sacrificar certes coses per poder obtenir-ne d'altres, però cal fer un balanç i ser crítics i conseqüents amb els nostres actes.

Només espero que aquests nens de la foto no tiressin els flotadors al cap de 4 dies...podria ser que anéssin a parar al mar...


-------------------------------------------------------------------------------------
Today I felt like rescuing an old post I had in my forgotten fotolog. This time I added some things:

Yesterday I was checking the webpage of WWF. As you know it is a NGO that fights to save the environment, etc. One of the protests to save the sea was the one you can see in the picture. Although the intention was good I ask to myself if all that plastic was worth. I mean, isn't it like a contradiction?? Indeed, isn't it a contradiction?? sometimes I think we should question ourselves about the things we do and how we do them.
I see these kind of contradictions more often than I would like to, especially in these sort of activities, where there is a lot of color, a lot of joy and everything is so beautiful but the essence of the message gets lost or even becomes perverted. And the saddest, sometimes it happens without realizing about it. In my opinion, a cheeky exemple is the Expo of Zaragoza (Spain) of this year (check document Greenpeace and Expo-no), which was meant to make people aware about saving water, preserving the environmenton, etc but then it turned to be was a turistic complex, with thousands of squared meters full of streets, roads, buildings, bridges, etc. (actually it was an excuse to make money in this case).

It is true that sometimes it is necessary to sacrifice certain things to get other ones, but it is also necessary to be critic and consistent with our actions.

I just hope the children from the picture didn't throuw away the rubber rings after 4 days...they could end up in the sea...

28/9/08

The Butterfly Tattoo

Aquesta setmana està tenint lloc a Utrecht el Nederlands Filmfestival.
Acabo d'arribar del cine, on primer teniem pensat anar a veure The last days of Shishmaref (Jan Louter) però com que ja estaven totes les entrades venudes doncs ens hem comformat amb The Butterfly Tattoo.
Quan hem entrat tothom vestia elegant, quasi que semblava una boda! i nosaltres amb els texans i el xandal, ole, ole! I perquè tothom anava així? doncs perquè era l'estrena de la peli! (i també perquè als Holandesos, especialment els Utrequenses (toma ya amb el nom) els hi mola aquest rollo del, com jo li dic, "pretend to". Són molt fancy ells). A banda d'això, a Holanda, encara que s'està perdent la tradició en els macrocines, hi ha la costum de que et fagin una mini presentació sobre la pel·lícula abans de començar-la. Aquest cop, hem tingut una presentació especial: hi han intervingut els productors, el director (Phil Hawkins) i dos actors, entre ells la protagonsita. La història de la pel·lícula és ben curiosa. Es veu que tres estudiants holandesos van llegir el llibre, de Philip Pullman, i li van comprar els drets per fer-ne una peli, ja que van pensar que se'n podia fer alguna cosa profitosa. Llavors van trucar al director i aquest va accedir. Els actors, ni ningú, ha cobrat res, dels guanys que en treguin en faran el seu sou.

Sobre la pel·lícula: per l'orígen que té, amb gent nova i jove i pressupost baxíssim, està molt bé. M'ha sorprès. Els actors ho fan tots molt bé. Els plànols a vegades massa propers (em sé cada porus, varp i gra dels protagonistes). I la banda sonora també m'ha agradat molt. Ara, si vingués de Hollywood doncs seria una peli normaleta.
Però estic contenta que un projecte que en principi sembla una utopía o una flipada de 3 joves doncs hagi funcionat. Crec que la gent ha sortit contenta del cine. Fins i tot he felicitat al director i l'actriu! Això no es pot fer cada dia ;).
------------------------------------------------------------------------------------
This week is taking place in Utrecht the Nederlands Filmfestival.
I just came back from the cinema, where we were suposed to watch The last days of Shishmaref (Jan Louter) but as it was full we changed to The Butterfly Tattoo.
When we came into the cinema everybody was wearing like if it was a wedding! and we were with jeans and jogging jackets, ole, ole! But why were people wearing nice? cos it was prèmiere of the movie! (and also cos Dutchies, especially Utrecht people, like wearing like this. As I say, like "pretending to"). Apart from that, in Holland, although in big cinemas it's getting lost, they usually give a kind of small presentation about the movie. This time we had a especial presentation cos there were the producers, the director (Phil Hawkins) i and two actors, among them the main character. The story of the movie is curious. Three Dutch students read the book, of Philip Pullman, and they bought him the rights since they thought something could be done with it. Then they called the director and he said yes! The actors, and no one actually, got paid yet. They will get their salary from the profits of the movie.

About the movie: for its origins, young and new people, with almost no money to invest, it's a good movie. I was surprised. The actors did a good job. Sometimes the images were recorded too near the actors (I know each of their pores and spots). The soundtrack was also good. But, if it was a Hollywood movie it would be a normal one, nothing especial.
I'm happy that a project with young people and that can seem an utopy of those 3 Dutch guys has worked out well. I think people enjoyed it. Even I said congrats to the director and the actress! You can not do that everyday ;).
---------------------------------------------------------------------------------

Avui de regal una pel·lícula més exòtica...
And today as a present, a more exotic film...

27/9/08

Pren-te temps / Take your time

Avui he escollit aquest text, que tot i ser una mica trascendental és un text que m'agrada molt i que crec que a vegades cal llegir, especialment amb la vida tan atrafegada que portem. El seu orígen és un escrit medieval anglès.

Pren-te temps per fer alegres els altres, és la joia de l'home.
Pren-te temps per comprendre, és la font de la fraternitat.
Pren-te temps per escoltar, és un enriquiment sense preu.

Pren-te temps per descansar, és una ajuda per al cos i l'ànima.

Pren-te temps per fer excursions, és la joia del conèixer.

Pren-te temps per expressar-te, és una veu per als altres.

Pren-te temps per ajudar els altres, és la font de la convivènci
a.
Pren-te temps per donar gràcies, els altres t'ho agraïran.

Pren-te temps per a l'art, és donar vida a les coses.
Pren-te temps per parlar, és la manera d'entendre's.
Pren-te temps per somiar, és la ruta de la fantasia.
Pren-te temps per caminar, estimaràs la natura.
Pren-te temps per callar i escoltar, apendràs dels altres.
Pren-te temps per cantar, és la font de l'alegria.
Pren-te temps per superar-te, en tens obligació.

Pren-te temps per a la pobresa, és la felicitat veritable.
Pren-te temps per caminar, descobriràs nous camins.

Pren-te temps per realitzar-te, arribaràs a ser persona.

Imatge per pendre't temps - Image to take your time
-------------------------------------------------------------------------------------------------
Today I chose this text. Although it is a little bit transcendental I like it a lot, and I think sometimes it is good to read it, especially with the busy life we have nowadays. The origin is a English medieval text.

Take your time to make others happy, it is the treasure of a human.
Take your time to comprehend, it is the source of happiness.
Take your time to listen, it is an enrichment with no price.
Take your time to rest, it is a help for both body and soul.
Take your time to go on excursions, it is the joy of knowing.
Take your time to express yourself, it is a voice for the others.
Take your time to help others, it is the source of coexistence.
Take your time to say Thank you, the others will be thankful.
Take your time for art, it gives life to things.
Take your time to talk, it is the way to understand each other.
Take your time to dream, it is the route of fantasy.
Take your time to walk, you will love nature.
Take your time to shut up and listen, you will learn from others.
Take your time to sing, it is the source of joy.
Take your time to improve yourself, is it your obligation.
Take your time for poverty, it si the true hapiness.
Take your time to walk, you will discover new paths.
Take your time to fulfil yourself, you will become a person.
Take your time to build, it will be useful for the others.

25/9/08

Conviure amb 12 persones / Sharing house with 12 people

Conviure amb 12 persones és tot un món...(veure vídeo)

hi ha els que fan una rentadora i deixen la roba estesa 7 setmanes...
hi ha els que deixen els pèls a la dutxa...o potser una visita del chewaka...
hi ha els que els costa fer les tasques, i llavors és quan no saps si és millor rentar-se les dents o deixar-ho còrrer (això passa quan veus una cosa groga al voltant de la pica)...
hi ha els que confonen els sofàs per llits dobles...
hi ha els que tenen el sentit de la decoració molt accentuat...(cartell: benviguts a casa la meva iaia!)
hi ha els que confonen la taula amb l'armari dels plats i coberts...
hi ha els que pensen que tenen un forn d'aquests que s'autonetegen...i el microones també!
hi ha els que utilitzen matèria orgànica d'entre els fogons com a biocombustible...
hi ha els que confonen les escombraries amb la pica...normal, s'assemblen força...
hi ha els que els agrada exposar els seus estris, com si la cuina fos un museu...
hi ha els que escriuen comentaris sarc(h)astics...
hi ha els que fan en el menjador el seu altar...diguem...budista??...
fins i tot sembla que hi hagi una botiga d'electrodomèstics...
també hi ha els que fan servir el lavabo...ups! ocupat! i hi ha que els decora amb tots els famosos del món! (per amagar la brutícia)...
c'est ma maison!!

Això si, et tornes immune a qualsevol malaltia coneguda i per haver...a l'estar exposat a tantes bacteries, i qui sap què més, el teu sistema immune s'entrena de valent, rollo Rambo, i no hi ha qui el pari!

---------------------------------------------------------------------------------------

Sharing life with 12 other people is such a world...(watch video)


there are those who do the laundry and hang it for at least 7 weeks...
there are those who leave their hairs all over the shower...chewaka was there...
there are those who never do their tasks, so then it's when you doubt whether you should brush you teeth or forget about it (I mean when you see that yellow stuff around the sink)...
there are those who confuse sofas with two people beds...
there are those with an extrem sense of decoration...(note: welcome to my grandma's house!)
there are those that think that the table is the cupboard for dishes...
there are those who think that the oven is one of those that have an automatic cleaning service...and the microwave too!
there are those who use the organic waste among the stove as a biofuel...
there are those who mix up the rubbish bin with the sink...of course, they look the same...
thera are those who like showing their kitchen tools, as if the kitchen was a museum...
there are those who write sarc(h)astic notes...
there are those who create their altar...let's say...buddhist??...
it even looks like there is a electrical appliance shop...
there are those who actually use the toilet...ups! taken! and those who decore them with as many famous people as possible! (to hide the dirt)...
c'est ma maison!!

But one thing is true, you become resistant to any disease known and future ones...being so exposed to bacteria, and who knows what else, your immune system trains like hell, like Rambo, and there is no way to stop it!

24/9/08

Justícia ¡YA! / Justice NOW!

Conseqüències de l'activitat petrolera a l'Equador. En aquest cas es parla de Texaco, però com ella, Repsol, Shell i altres companyies estan contaminant la regió de l'Amazones i deixant als pobles indígenes sense terra i sense futur. I com a l'Equador, molts altres llocs arreu del món.

Vídeos: part 1, part 2, part 3, part 4.

Una raó més per deixar el cotxe a casa i fer servir la bici o els peus!

--------------------------------------------------------------------------------------
Consequences of the oil extraction activity in Equador. In this case they talk about Texaco, but other companies such as Repsol or Shell, are polluting the Amazon region, leaving the indigenous populations without place to live and without future. And, as in Equador, many other places in the world.

Videos (in English): part 1, part 2, part 3, part 4.

One more reason to leave your car at home and use the bike or feet!

La ment ens juga malespassades / Our tricky mind

Fa unes setmanes vaig tornar al pis d'Holanda després d'haver passat un mes als Pirineus catalans. Durant aquest temps una companya de pis va estar regant les meves precioses i exhuberants plantes. El dia que vaig tornar vaig trobar a sobre la meva taula un mocador de coll. Vaig preguntar a la meva companya si era seu i em va dir que no, que ho havia trobat a la cuina i que després de preguntar a tothom del pis van deduir que era meu. Total, que vaig pensar "si ningú el reclama, doncs me'l quedo!". Així que efectivament me'l vaig quedar, i aquella mateixa setmana ja el feia servir, ja que m'agradava molt, potser perquè em va sortir gratis. La cosa és que al cap d'uns dies vaig sentir el cas d'una noia que havia agafat polls al Brasil dormint en un hamaca. Llavors vaig pensar que no havia netejat el mocador abans de fer-lo servir (stupid me, per cert!) i que potser tenia polls o qui sap què. Automàticament, vaig començar a sentir picors per tot el meu cap, i com coses movent-se entremig dels meus cabells. Era una tortura, amb la fòbia que tinc jo a aquests animals! i així vaig estar durant dies. La solució era ben fàcil, calia mirar si en tenia o no, però em feia pal preguntar a algú que ho mirés (una mica de vergonya en part), així que m'ho vaig mirar jo mateixa i, efectivament no en tenia. Però, amb el pas dels dies la picor i els moviments pel meu cap no marxaven i m'estava tornant boja. Tot i que jo no havia vist cap poll em quedava el dubte (molt en el fons del meu cervell) de si en tenia o no, així que allà estaven els meus imaginaris polls "erre que erre". Total, que vaig pensar que això era algu psicosomàtic i que la única manera de solucionar-ho era sentir algú altre dir-me: NO TENS POLLS!. Així que vaig demanar a dues companyes (no una, dues!) que m'ho miressin. Em van comfirmar el que ja sabia i...voilà! al cap de dos-tres dies les picors van desaparèixer.

La "moraleja" és que la ment ens pot jugar malespassades, ja sigui en forma psicosomàtica o perdent el control de les nostres emocions.
En aquest cas és una situació tonta, ridícula i amb poques conseqüències, però hi ha altres casos en què això pot portar a situacions extremes o a finals fins i tot tràgics, com aquell home als EUA que va matar a la seva filla amagada a l'armari (perquè li volia fer un ensurt), pensant que hi havia un lladre o assassí.


Per tant, controlem les emocions, no ens deixem dominar pel pànic o la paranoia i netegem els mocadors que trobem sobre la taula de la room abans de fer-los servir!!


Salut! ---------------------------------------------------------------------------------------
Some weeks ago I came back to my room in the NL after spending one month in the Catalan Pyrenees. Along this month a roommate watered my fantastic and exuberant plants. The day I came back I found a scarf on my desk. I asked my roommate if it was hers, and she said no. She had found it in the kitchen and had asked everybody in the house. At the end they thought it was mine. So I thought "if no one claims it, I keep it!". So I kept it and the same week I used it, since I liked it a lot, maybe due to the fact that I got it for free. The point is that some days after that I heard about a woman who got lice while sleeping in a hammock in Brasil. Then I realized that I didn't clean the scarf before using it (stupid me, by the way!) and that maybe I got lice or who knows what on my head. Automatically, I started feeling itches on my head and like things moving among my hairs. It was a torture for days, since I have phobia to those animals!. The solution was quite easy, I needed to check if I had them or not, but I didn't feel like asking to anyone (I was kind of ashamed), so I checked myself and, indeed, I didn't have any lice. But, along the days the itchies kept on going on and the movements around my head didn't go away, I was getting crazy. Although I didn't see any louse on my head I still had the doubt (deep in my head) if I really had them or not, so there were my imaginary lice having fun. At the end I thought "it must be something psychosomatic" and the only way to solve it was listening to someone else saying: YOU DO NOT HAVE LICE!!. So I asked two rommates (not one, but two!) if they could check for me. And they comfirmed what I already knew and...voilà! after two-three days the itchies disappeared.

The point is that our mind can be really tricky with us, either with psychosomatic situations or loss of emotional control. In this case the sitatuation was stupid, ridiculous and with no consequences, but there are other cases where this can bring one person to extrem situations or tragic endings, such as the man in the USA who killed her daughter, who was hiding inside a closet (she wanted to scare him), thinking there was a thief or a killer.

Therefore, control your emotions, don't let the panic or paranoia control you and clean the scarves you find on your desk before using them!!


Gezondheid!

23/9/08

Compartir l'amor / Sharing love

Ahir a la nit vaig veure el reportatge d'Entre línies "Compartir l'amor", a TV3. En aquest documental es parla del poliamor, una manera d'entendre les relacions personals on els vincles sentimentals i sexuals es comparteixen amb més d'una persona alhora. Les relacions solen ser de llarga durada i tots els implicats són conscients de la situació i l'accepten.
El tema m'ha donat molt a pensar i, encara que m'ha costat organitzar els meus pensaments i no contradir-me amb els arguments, he volgut plasmar aquí les meves sensacions.


En el documental aparèixen dos casos: el primer és una parella, on l'home comparteix vida amorosa amb una altra dona, i el segon és un solter, en Santi, que té totes les relacions que vol i quan vol.


Segons en Santi, el fet de tenir una única parella és sinònim d'estar controlat i la fidelitat per a ell és una imposició. Però...deixa'm pensar...és realment amor si hi ha control i imposició? Val la pena llavors aquesta relació, no deu ser que simplement no has troba
t la persona adequada? Jo encara diria més, és que en el cas del poliamor no es pot donar aquest control i aquesta imposició, ja no parlo en el camp de la fidelitat, sinó a molts altres nivells?. No sé, els seus arguments no m'acaben de convèncer.
Personalment penso que hi ha molts tipus d'amor: amor als avis, amor als pares, amor als germans, amor als amics, amor al millor amic, a la millor amiga, amor al veí (perquè no?), amor a la parella, i tots aquests amors, al seu torn, tenen diferents tonalitats i intensitats. Potser hi ha gent que sap diferenciar millor aquestes tonali
tats i intensitats o potser, simplement, hi ha gent que té la capacitat de ser fidel, no per imposició, sinó per amor. I aquí, al meu parer, és quan fidelitat i amor van agafats de la mà, sense imposicions, ni obligacions.
Potser aquests poliamorosos, que diuen ser incapços de ser fidels, no han conegut encara la tonalitat o intensitat d'amor adequat per a la parella. O potser, com molt bé podria ser, m'equivoco, ja sigui per inculta, conservadora, o somiatruites, qui sap...i simplement és possible estimar a dos o més parelles alhora de la mateixa manera, sense ser confós amb una amistat molt forta o amb una atracció sexual, també, molt forta.

La vida en parella no hauria de ser un torment, ni un càrrega. Tal com diu Jorge Bucay: "No hay que morir por el otro, sino vivir para disfrutar juntos".
Tot i així, els poliamorosos mereixen el meu respecte en un sentit: l'exercici a nivell personal que representa ser un poliamorós, sobretot en situacions com la del primer cas, on els protagonistes conviuen els tres junts i, és més, tindran un fill plegats. I dic exercici personal perquè no és fàcil no estar gelós de l'altra parella. No és fàcil entendre, o acceptar, que la teva parella et valora tal i com ets i que no et compara en cap cas amb l'altra, i que pel fet d'estar amb una altra persona no et devalua. No crec que jo en fos capaç...
Fotografia / Picture: Amants - Lovers
-------------------------------------------------------------------------------------
Yesterday night I watched a documentary called "Sharing love" on Catalan TV. In this documentary they talked about polylove, a new way of understanding personal relationships, where the love and sexual links take place with more than one person at the same time. The relationships are usually longterm relationships and all the people involved accept the situation.
The topic has made me think a lot and, although it's been difficult to organize my ideas and not to contradict myself, I've wanted to capture here my impressions and opinion.

I will do an introduction about the report so you know what was going on: there are two situations, in the first one there is a couple where the man shares lovelife with another woman, in the second case there is a guy called Santi who has all the relationships he wants and when he wants.

According to Santi, the fact of having one single couple is synonymous of being under control. And fidelity, for him, is an imposition. But...let me think...is it really love if there is control and imposition? Is it worth that relation, or maybe is that you just didn't find the right person? Indeed, can't you find control and imposition in a polylove relationship, I'm not even saying in the field of fidelity, but in many other ways?. I don't know, his arguments do not really convience me.

Personally, I think that there many sorts of love: love for grandparents, love for parents, love for siblings, love for friends, love for you best friend, love for your neigbourgh (why not?), love for the couple, and all these loves, in its turn, have different tonalities and intensities. Maybe there are people who can distiguish better these tonalities and intensities or maybe, there are people with the capacity of being faithful, not by imposition, but for love. And here, from my point of vieuw, is where fidelity and love go together hand in hand, without impositions or obligations.
Maybe those polylovers, who say they can't be faithful, didn't meet yet the right tonality and intensity for the couple. Or maybe, as it could perfectly be, I'm wrong (too ingnorant, conservative or dreamer, who knows...) and it is possible to love two or more people the same way at the same moment, without mixing it with a strong friendship or a also strong sexual attraction.

Being with someone can't be a torture or a burden. As Jorge Bucay says: "You musn't die for the other, but live to enjoy together".
Nevertheless, my respects for those people in one way: the big personal exercise that represents to be a polylover. Especially in cases as the first one, where the 3 people live together, indeed, they will have a baby together. And I say personal exercise since it is not easy not to be jealous of the other polylover. It is not easy to understand, or to accept, that your couple loves you the way you are without comparing you with the other one, and that the fact that he is sharing life with this someone else doesn't represent that you are less for him or her. I think I wouldn't be able to do that...

22/9/08

Teresa l'Angelet / Teresa the Angel

Allà dalt de la muntanya, fum, fum, fum!

Molt fones!!
Ahir em va arribar a les meves mans aquest vídeo de Miss Teresita (de Rubí) :D. I no me n'he pogut estar de posar-lo aquí.
Observeu final del vídeo (clicar aquí): Teresa maximament! que fona.

Vinga, molta sort amb el càsting i a veure si el 15-16 de desembre se't veu pels escenaris, angelet! hehehe. Objectiu: PASTORETS!!

Una abraçada i salut!
-----------------------------------------------------------------------------------
Hi everybody, this is more for catalan people but if you wanna know what is it about...it's a friend of mine who has gone to a casting to participate in a typical Xmass catalan theater play. In this video you can see the casting!

Salut!

21/9/08

Aquí descansa / Hier rust

Des de fa més d'un any visc a Utrecht. També des de fa més d'un any agafo el tren des d'Utrecht fins a Ede-Wageningen com a mínim un cop al mes. I des de fa més d'un any cada cop que agafo aquest tren veig el Begraafplaats Soestbergen (Cementiri de Soestbergen). Ja feia temps que hi volia anar a passejar i fer-hi fotos, però fins al cap d'un any no ho he fet. Entre les diferents tombes he trobat aquest escrit que m'ha agradat molt:

"Del concert de les vides ningú en té el programa"

Sense més paraules aquí en teniu 3 fotos, la resta a l'album picasa. -----------------------------------------------------------------------------------------
It's been more than a year since I live in Utrecht. It's been a year too that I take the train to go to Ede-Wageningen at least once a month. A
nd it's been more than a year that every time I take that train I see the Begraafplaats Soestbergen (Cemetery of Soestbergen). For a long time I've wanted to go there just to walk and take some pictures, but it's been a year till I've gone there. Among the different tombs I've found one with the following sentence, which I liked it a lot:

"Van het concert des levens niemand heeft een program"
(Of the concert of lives, no one has the program)

Without more words here you have 3 of the pictures, the rest in my picasa album.

On del món es troba Osama Bin Laden? / Where in the world is Osama Bin Laden?

Ahir a la nit, després de voltar per tots els cinemes d'Utrecht, finalment vam trobar-ne un que no tingués cua quilomètrica i on fessin una pel·lícula minimament interessant. Apart de que algún expectador fos del més raro vist mai, la pel·lícula "Where in the world is Osama Bin Laden?" em va agradar molt. Feta pel director de "Super size me", Morgan Spurlock, el film és una ruta (en forma de videojoc) per diferents països de l'Orient mitjà on suposadament OBL podria ser. L'objectiu final és trobar el terrorista més buscat del món, ja que el protagonista aviat tindrà un fill i el vol protegir del "més perillós del món", que per suposat és OBL... A banda de divertit, és un film amb una bona reflexió final, on s'acaba veient que tothom en el món vol el mateix, sense importar país o religió. Hi ha un home que viu enmig del dessert que diu: "No m'agraden els americans, no m'agraden els talibans. Nosaltres només volem aigua!". I cap i a la fi, a ningú li importa on està OBL. Com molta de la gent diu a la pel·lícula: és només una persona!

En definitiva: divertida, interessant i amb un final feliç ;), com en tota peli americana! ;).

PD: Especialment "curiosa" és la part gravada a Israel...

Salut!
Foto del film - Photo of the movie
--------------------------------------------------------------------------------------
Yesterday night, after walking around all Utrecht looking for a cinema, we found one without one 1000 people at the entrance and with good movies going on.
Although some of the audience was kind of weird, the movie "Where in the world is Osama Bin Laden?" I liked it a lot. Made by the director of "Super Size me", Morgan Spurlock, the film is a route (as like a videogame it was) along the different countries of the Middle East, where OBL is suposed to be. The aim of the film is to find the most wanted terrorist guy ever, since Morgan is gonna be father soon and he wants to protect his child from "the most dangerous thing in the world", which of course is OBL... Apart from being a funny movie, it has a good final reflection, where one can finally see that everyone in the world wants the same things, no matter where you are from or what your religion is. There is a guy who lives in the middle of the dessert that says: "I don't like Americans, I don't like Talibans. We just want water!". And actually, who cares about OBL?. As a lot of people say in the film: he is just one person!

In short: funny, interesting and with a happy ending ;), as all the american movies! ;).

PS: Curious is the part recorded in Israel...

Salut!

20/9/08

Solitud / Solitude (Loneliness)

Solitud: estat del qui està sol, de qui viu sol o gairebé sol. Així és com l'enciclopèdia catalana defineix solitud.
Si ens hi fixem no diu "estat del que sent so
l". Curiós. Curiós perquè físicament un pot estar sol moltes hores del dia però no tenir sentiment de solitud en cap moment. I això és el que importa, el no sentir-se sol. Saber que, siguis on siguis, siguis els que quilòmetres que siguis de la teva gent, no estàs sol. Pots estar envoltat constament de persones: coneguts, companys de feina, companys de classe, la familia, la gent del bar, la gent del pis, etc. Però sentir-te sol, lluny de tot el que t'envolta. En aquest punt, per a mi, és quan hi ha solitud.
El més important no és tenir números de persones al voltant sinó saber que pots comptar amb aquestes persones sigui quan sigui. I això és bonic, i cal donar-ne les gràcies.
Però a què pot ser degut aquest sentiment de solitud? No ho sé del tot segur, però tinc la meva pròpia teoria; pocs cops mostrem els nostres sentiments, tan bons com dolents, i pocs cops mostrem gratitud cap als altres (ja sigui una c
osa tan bàsica com anar a comprar el pà com perquè una amic t'ha donat un cop de mà). Tenim por a mostrar els sentiments, com si fos una senyal de debilitat, i jo crec que aquí rau el problema, per sobre de tot cal comunicació. Si actuem com fulls de paper en blanc la nostra vida queda en blanc, ningú ens llegeix perquè a ningú l'interessa un full en blanc, però si actuem com fulls plens d'històries, emocions i sentiments la gent ens llegirà, ens escoltarà i es comunicarà.

Per tant, la meva conclusió és: deixa't veure, comunica't i sigues agraït!


Salut i poca solitud!

-----------------------------------------------------------------------------------
Solitude: state of one being alone, living alone or almost alone. That's how the catalan encyclopedia defines solitude.
If we look at it, it doesn't say "state of one feeling alone" (in catalan "solitud" it's used for both solitude and loneliness). Curious. Curious cos fisically one can be alone a lot of hours along the day but not feeling alone at any time. And that's the important point, not to feel alone. To know, wherever you are, even miles away from your people, that you are not alone.
You can be surrounded by many people: people you meet, colleagues at work, colleagues at school, family, people from the pub, roommates, etc. but you can feel alone, far from what's around you. For me, it is in this point when there is loneliness.
The most important is not the amount of people around you but to know that you can count on them, whenever it is needed. At that's beatiful, we should be thankful for that.
But why so many people feel alone nowadays? I'm not 100% sure, but I do have my own theory; few times we show our feelings, either good or bad ones, and few times we are thankful to others (either when we go to buy bread, something basic, either when a friend helps us). We are afraid of showing our feelings, as if it was a sign of weakness, and I think here is the problem. Above all, communication is needed. If we act like empty sheets of paper our life will stay empty too, and no one will read us cos no one cares about empty sheets. But, if we act like sheets full of stories, emotions and feelings people will read us, will listen to us and will communicate with us.


Therefore my conclusion is: let others see you, communicate with them and be thankful!


Salut i poca solitud! (Cheers and few loneliness!).

18/9/08

"Aliments funcionals" / "Functional foods"

Avui he assistit a un dels seminaris que em toca escoltar per poder obtenir el títol del master. Aquest seminari en concret ha estat organitzat per estudiants de diferents estudis dintre de la facultat de "Life Sciences". Com a tòpic han escollit els anomenats "functional foods" (més info aquí).

Tot i que la definició no està gaire clara si que hi ha uns punts de consens sobre què són els "functional foods": 1) ha de ser menjar, i part d'una die
ta normal, 2) ha de tenir efectes favorables clars en el funcionament del cos, més enllà dels seus valors nutricionals, donant com a resultat una millora de la salut, benestar i reducció del risc a patir una malaltia, 3) els efectes favorables del producte s'han d'haver demostrat suficienment. Hi ha tres tipus: els aliments fortificats (per exemple se'ls hi afegeix VIT C), els pro-prebiòtics (rollo Yakult) i els bioactius (com els que tenen el pèptid C12, que ajuda a reduir la pressió arterial, o els antioxidants). En el seminari, que ha durat unes 4h, hi han assistit tan experts en el camp científic, com representants de la indústria alimentària (Unilever en concret), com representats d'institucions públiques lligades al camp. Cada un ha fet la seva "charla" i al final hi ha hagut un debat, en el qual es presentaven unes preguntes al públic, que deia si estava d'acord amb elles o no.
La primera pregunta ha estat: en el futur, els "functional foods" jugaran un paper important en la millora de la salut i la optimització de l'estat físic?. Aquí la resposta ha estat per a tots els gustos. Mentre els estudiants mostraven el seu esceptiscisme el representant d'Unilever apostava per un SÍ ben clar. Al·legant que cada cop la gent té menys temps per cuinar-se i dedicar temps a tot el que és menjar sà i fer exercici...i jo em pregunto: no serà aquest el problema? Realment calen menjars innovadors per poder mantenir un dieta equilibrada i mantenir-nos sans? I com s'ho feien els nostres avis i besavis, pobres...
I això porta a la següent pregunta que s'ha reali
tzat: les companyies estan millorant la salut pública més que el propi govern?. Aquí la gent ja ha dubtat més, hi havia més defensors del sí. L'argument ha estat que al cap i a la fi les companyies són les que decideixen quin menjar tenim disponible i quin no, i que venent productes beneficiosos per la salut doncs milloren la salut pública, en canvi els governs no.
És cert que ells saben vendre el producte: si menges X et sentiràs millor, més lleuger i content amb tu mateix (és el que volem sentir, no?). En canvi els governs només saben dir: menjar cada dia una mica de tot, 200gr de verdura, 2L aigua, etc. Això no ven, estar clar.
...
Bé, jo faré servir el mateix argument en contra seva. En els últims anys la obesitat en els països desenvolupats ha augmentat de forma considerable i actualment les malalties cardiovasc
ulars són la primera causa de mort. En els últims anys la dieta típica mediterrània s'ha vist pervertida per nous productes que aquestes mateixes companyies han posat al mercat (Unilever mateix ens ven la margarina Becel amb esterols vegetals que redueixen el colesterol mentres ens ven els gelats Frigo coneguts per tots, per exemple). Per tant, tal com diuen, ells manen, en certa manera, en el que mengem. Què li queda al consumidor? EDUCACIÓ i SENTIT COMÚ. Hi ha molta gent que no sap què és un proteïna, un polisacàrid, un aminoàcid o un greix saturat i tampoc en saben les funcions en el nostre cos o quins aliments (els de tota la vida, sense tractaments) tenen aquests components. Jo personalment penso que si tothom tingués un mínim de coneixement, la dieta del personal milloraria considerablament i tots aquests productes que ens fan creure que necessitem ja no tindrien sentit. De fet, molts d'aquests aliments són versions "renovades" de menjars de tota la vida que s'han deixat de banda. No sé perquè la gent prefereix beure una cosa xunga en un pot de plàstic per obtenir VIT C enlloc de menjar un kiwi, per exemple.

Michael Pollan diu: "Si estas preocupat per la teva salut, potser hauries d'evitar els productes que diuen que són beneficiosos per la teva salut. Per què? Doncs perquè un aliment amb un anunci reclamant beneficis per a la salut és una indicació clara de que no és realment menjar, i menjar és el que tu vols menjar". Segons ell, com més ens preocupem per la nutrició, menys saludables semblem esdevenir.

Per tant, ull amb el que et vénen, pren-te temps per cuinar i menjar sà i fes servir el sentit comú! (també conegut com la dieta de l'àvia). "
Menja menjar, no massa. I sobretot vegetals" (Michael Pollan).

Logo del seminari - seminar logo -------------------------------------------------------------------------------------------
Today I've been to one of the seminars that I need to attend to get my master degree. This one was organized by students of the different master degrees of "Life Sciences". As a topic they chose "functional foods" (more info here).

Tough there is not a clear definition there are some consensus points about what "functional foods" are: 1) It must be food, and part of a normal diet, 2) it must have advantageous effects on body functions beyond its nutritional value, resulting in an improvement state of health/well-being and/or reduction of risk of diseasea, 3) the beneficial effects of a functional food must have been proven sufficiently. There are 3 groups: fortified foods (for instance with added VIT C), pro-prebiotics (such as Yakult) and bioactive foods (like the ones with peptid C12, that helps to reduce blood pressure, or antioxidants).
In the seminar, which has last 4h, there were invited experts in the scientific field, representatives of corporations (in this case Unilever) and experts from public institutions related to this field. Each of them gave a speech and finally there's been a debate, where some statements have been presented to the public there, who had to agree or disagree with them.
The first question has been: in the future, the functional foods will play a major role in improving our health and the optimization of fitness?. Here the opinion has been quite diverse. While students showed their sceptiscim the guy from Unilever strongly agreed with it. He said that people have less and less time to spend time on taking care of the diet or doing exercise...and I ask to myself: isn't it the problem maybe? Do we really need innovated foods to have a balanced and healthy died and keep ourselves healthy? Then, how did our grandparents or great-grandparents managed, poor them...
And that brings me to the second question asked in the seminar: are the companies improving public health better than the governments? Here people has hesitated a little bit more, but more people agreed. The argument was that whether we like or not companies are the ones who decide which foods are available and which not, and therefore, by selling healthy stuff to us they improve public health, and the governments don't do that.

True, they know how to sell: if you eat X you'll feel better, lighter and happy with yourself (that's what we want to hear, isn't it?). But the governments only say boring stuff: eat a little bit of everything, 200gr vegetables, 2L water, etc. This clearly doesn't sell.
Well, I'm gonna use this argument against them. The last years obesity has increased in developed countries and nowadays cardiovasculars diseases are the first cause of death.
The last years the typical mediterranean diet has been perverted by new products that these companies themselves have put in the market (Unilever itself sells us Becel margarine with plant sterols which reduce colesterol, but in the meanwhile they sell us those great Ola icecreams, for instance). Therefore, as they say, they are controlling, in some way, what we eat. What's left for the consumer? EDUCATION and COMMON SENSE. There is a lot of people who don't know what a protein, polisacharid, aminoacid or satured fat is. And they do not know either the function of them or in which foods (normal ones, whithout treatment) they can be found. I personally think that if everybody had a little bit of knowledge the personal diet would improve and all those products that they tell us we need would not make sense anymore. Actually, those foods are "renewed" versions of foods known for ages that we forgot about. I don't understand why people prefer drinking a strange stuff in a plastic bottle to get VIT C than getting it from a simple kiwi, for instance.

Michael Pollan says: "If you’re concerned about your health, you should probably avoid products that make health claims. Why? Because a health claim on a food product is a strong indication it’s not really food, and food is what you want to eat". According to him, as much we worry about nutrition, less health we seem to become.


So, keep eyes open on what they try to sell you, take your time to cook and eat healthy and use common sense! (also known as grandma experience).
"Eat food, not much. Mostly plants" (Michael Pollan).

16/9/08

Campanya armes sota control

Signa! no et costa res!

1er-3er món /1st-3rd world

Fa un dies ja vaig sentir que a Espanya, 1 de cada 4 nens estaven visquent en la pobresa (veure notícia). Avui he llegit de nou que Espanya es sitúa entre els països europeus amb més taxes de pobresa, atur i contractació temporal (veure notícia). I el 60% dels joves entre 18 i 34 anys encara viuen amb els pares (veure notícia). També vaig sentir que en algún diari d'Economia d'aquests rollo "Financial times" predien que Espanya encara no ha tocat fons i que la crisis va per llarg.
Trist, aquesta és la paraula. Trist que en un país desenvolupat això estigui passant. Trist perquè fent les coses ben fetes les coses haguessin anat diferent. Trist perquè deixem que el 25% dels nostres infants visquint en la pobresa. Vergonya, de fet. I això em porta al següent punt.
Fa un dies parlava amb el meu germà i el fet d'anar a altres països a fer camps de treball, projectes de cooperació, etc. I em va dir una cosa que cada cop veig més clara: "a mi no em cal anar a les kimbambes per arreglar aquest món, perquè primer cal arreglar casa nostra, que és on hi ha el problema real. Fins que no arreglem les coses al 1er món, al 3er poca cosa farem". En certa manera, té tota la raó. Perquè de fet qui mana al 3er món, encara que pesi, són les empreses i governs del 1er món! (especialment les companyies). Per tant hi ha alguna cosa en aquest sistema que no acaba de rutllar.
Amb això no vull dir que l'ajuda al 3er món s'hagi de deixar de banda, perquè cal! però si que vull fer la petita reflexió a tota aquella gent, incloent-me a mi, que a vegades volem arreglar el món començant per països a milers de kilòmetres, quan, si parem un moment, a casa nostre n'hi ha molts de problemes, i de ben grossos! (començant pel 4t món).
-----------------------------------------------------------------------------------
Some days ago I heard that in Spain, 1 out of 4 children are living in poverty (check news). Today I read again that Spain is one of the European countries with the highest rates of poverty, unemployment and temporary jobs (check news). And 60% of young people between 18 and 34 are still living with their parents (check news in English). I also heard that in some Financial newspapers such as "Financial times" they predicted that Spain hasn't arrived to the bottom of the economic crisis that it is now suffering and that it will take a long time. Sad, that's the word. Sad that in a developed country this is happening. Sad because if things had been done correctly it could have been avoided. Sad cos we let 25% of our children to leave in poverty. Embarrassment, actually. And that brings me to the second point.
Some days ago I was talking to my brother about going to developing countries to do some cooperation task or stuff like that. He said something to me that more and more I agree with it: "I don't need to go to the other side of the world to fix it, cos first it's necessary to fix things here, where the real problem is". And somehow he is right. Cos actually the ones ruling in developing countries are the companies and governments of the 1st world! (specially companies). So there is something in this sytem that it's not working.
With it I'm not saying we shouldn't help developing countries, cos it's necessary! but I want to do a small thought to all those people, including me, that sometimes we want to fix the world starting in one of those countries miles from here, when, if you think about it, at home we already have a lot of problems, and really big ones! (starting with the 4th world).

15/9/08

Funció pulmonar / Lung function

Molt fones,
avui he realitzat la segona "classe" per apendre a realitzar test de funció pulmonar, una de les parts del projecte de la canya de sucre a Costa Rica. La part més important perquè el test surti bé és fer etendre al "pacient" què està fent i com ho ha de fer, evidentment. Però no és fàcil, ja que s'ha de ser molt expressiu i clar. De fet, m'ha fet pensar una mica a un pallasso: expressions clares, poca vergonya i empatisme amb la persona a li qui li estàs explicant. Després de tants anys estudiant per a ser una cèleb
ra científica hauré d'acabar fent de pallasso :D! fona! (ara el meu avi si que pot estar orgullós de la seva néta, hehe). En fi, pot ser una tasca divertida. I per aquells que sé que no podíeu dormir pensant en si el meu estat pulmonar estava bé o no aquí teniu els resultats (foto)--> estic perfecte! així que ja podeu dormir tranquils.

Explicació gràfic:
la línia negra (triangle) representa els valors que per la meva edat, alçada i pes hauria de donar com a mínim, i la línia blava el que realment he obtingut (línia que va per sobre el triangle).
--------------------------------------------------------------------------------------
Hi everybody,

today I took my second "class" to learn how to take lung function tests, one of the tasks to do for my project in Costa Rica. The most important part to succeed during the test is to make the patient understand what is he/she doing and how, of course. But it's not easy, since you need to be very expressive and clear. Actually, I thought a little bit like if I was suposed to be a clown: clear expression, no embarrassment and empathy with the person you are talking to. After so many years of studying to become a scientific genius I will end up working as a clown :D! lekker moeder! (now my grandpa can be proud of his grandchild, hehe). Well, it can be a funny thing to do.
And for those who I know couldn't sleep thinking if my lung capacity was OK here you have the results (picture)--> I'm fantastic!, so go and sleep deep ;).

Explanation of the graph: the black line (with a triangle shape) is the minimum I should get for my age, height and weight. The blue line is got I actually got (which is the line above the triangle)

14/9/08

"Calvo" i les seves accions a El Salvador / "Calvo" and its actions in El Salvador

Avui m'ha arribat un mail informatiu d'Ecologistas en acción i mirant per la pàgina he trobat aquest informe. No només no respecten el mediambient sinó que els drets dels treballadors són qüestionables. Entre "repsoleres" i "atuneres" fa vergonya el tema. Per aquells interessats, aquí teniu!
-----------------------------------------------------------------------------------
Today I got an email of Ecologistas en acción (NGO) and while checking the webpage I found this report (in Spanish, of course :P) about how "Calvo" (a Spanish tuna company) works in El Salvador. Not only environment is threaten but the rights of the workers. Between "repsols" (Spanish oil company) and "tunas" I feel ashamed. For those interested (and who speak Spanish) here you are!

Un frase / A sentence

Cuanto más inteligente, profunda y sensible es una persona, más probabilidades tiene de cruzarse con la tristeza.
(Alejandro Dolina, escriptor argentí)

---------------------------------------------------------------------------------------
As more intelligent, profound and sensitive a person is, more probabilities will have to pass sadness.
(Alejandro Dolina, Argentinian writer)

Entendre el món amb Michelle Bachelete / Understanding the world with Michelle Bachelet

Tv3 obrirà una corresponsalia pròpia a Amèrica Llatina. En motiu d'això Mònica Terribas va fer un entrevista a Michelle Bachelet, presidenta actual de Xile, per saber el seu punt de vista sobre la situació socio-política a Xile, llatinoamèrica i el món en general. Interessant entrevista i interessant dona política. No arriba a 40'! (enlloc de mirar una peli dolenta d'A3 o de jugar a jocs d'ordinador,etc podeu mirar això ;)).

----------------------------------------------------------------------------------------
Tv3 (the catalan TV) has sent its first own correspondant to South America (we didn't have one until now). To celebrate it Mònica Terribas (a journalist from Catalunya and, actually, the new director of the channel) interviewed the actual president of Chile, Michelle Bachelet, to know her point of vieuw about the socio-politic situation in Chile, latinamerica and the world in general. It is a really interesting interview but also an interesting politian to listen to. The only problem is that it is in Spanish, but for those who can more or less get it it's no longer than 40'! So I encourage you to watch it (instead of a bad movie or Oprah or my Sweet 16!, hehehe). Geniet!

13/9/08

Cafè Rica i l'imperi plataner / Coffee Rica and the banana empire


Al s.XIX els habitants de Costa Rica van descobrir que les seves terres eren ideals pel cultiu de cafè. Van ser el primer país d'Amèrica Central a presentar el gra vermell de cafè, convertint-se ràpidament en el més ric de la zona. La indústria cafetera es va desenvolupar aquí de forma diferent a la resta de centroamèrica. Els petits grangers es van convertir en els principals plantadors mentres els magnats del cafè monopolitzaven el processament, la comercilització i la financiació. L'economia cafetera creà una àmplia xarxa de comerciants amb calés i cultivadors a petita escala; de mentres, a la resta d'Amèrica Central un reduit grup controlaba grans propietats la que treballant agricultors arrendataris.
El comerça del cafè, sense voler, va donar lloc al cultiu de plàtans. Resulta que per poder transportar cafè des de les terres altes a Puerto Limón (Carib) el govern va voler crear un línia de tren, feina que va encarregar a Minor Keith, familiar del magnat ferroviari de EUA.
El projecte va ser un desastre. La malària i els accidents demanaven un canvi constant de mà d'obra. Primer es van contractar als costarriquenses (ticos), després es van portar convictes nordamericans i criats xinos i finalment es van portar esclaus alliberats de Jamaica. En 10 anys es va fer 100km i dos germans de Keith van morir. Per animar-lo el govern li donà 800000 acres de terra al llarg de la ruta i un concessió de 99 anys per dirigir el ferrocarril. El 1890 es va acabar la línia, amb pèrdues.
Keith va començar a plantar plàtans al costat de les vies per alimentar de forma econòmica als seus traballadors. Desesperat per recuperar la inversió va fer enviar uns quants plàtans a EUA. Els consumidors els va encantar la idea i va nèixer així el comerç a gran escala del plàtan a Costa Rica. Finalment Keith es va unir a un altre importador nordamericà i es crear la United Fruit Company ("Yunai" pels ticos). Això va atraure a molts jamaicans, cosa que va canviar la fisonomía ètnica del país i que va provocar conflictes racials.
El 1913 una plaga provinent de Panamà va afectar els cultius bananers de la costa Caribenya, cosa que va fer plagar a la companyía per moure's a la zona del Pacífic, cosa que deixà a molta gent (especialment immigrants jamaicans) en la misèria. Finalment, la Yunai, va perdre el monopoli plataner al país.

Si voleu saber més sobre "la feina feta per la Yunai" en el país i tota llatinoamèrica podeu llegir Mamita Yunai de Carlos Luís Fallas. Jo encara no me l'he llegit (a Costa Rica segur que hi haurà temps!), però si m'he llegit Pura Vida i la Sonrisa de Ariadna de José Maria Mendiluce, i ja ho deixa entreveure. Aquests dos últims llibres són una bona entrada per conèixer la realitat del país, i una mica dilueix la idea que tenim de Costa Rica (la típica amb la postaleta i les platgetes i que tot funciona i ha funcionat sempre a la perfecció).

Més info aquí i aquí.
--------------------------------------------------------------------------------------------------
In century XIX the inhabitants of Costa Rica discovered that their land was perfect to cultivate coffee. They were the first country of Central America that presented the red coffe seed, becoming the richest region of the area. The industry of coffee developed in a diferent way than the rest of centroamerica. The small farms became the main producers while the magnates of coffee ruled the processing, distribution and financing. The coffee economy created a broad net of rich dealers and farmers at a small scale; in the meanwhile, in the rest of Central America a small group controled the big properties in which workers were contracted.
The coffee business, without wanting to, lead to the cultivoation of bananas. To transport the coffee from the high lands to Puerto Limón (Caribean) the government wanted to creat a train line, task that was delegated to Minor Keith, a familiar of the magnate of rail industry in the USA.

The project was a mess. Malaria and accidents required a constant renovation of workers. The first to be contracted were Costa Rica citizens (ticos), later on nordamerican convicts and chinese breeders and finally liberated slaves from Jamaica. In 10 years only 100km were done and 2 brothers of Keith died. To encourage him the government gave him 800.000 acres of land along the rute and a concession of 99 years to run the rail business. In 1890 the work was finished.
Keith started cultivating banana next to the rail to feed economically his workers. Desperate to get back the money invested he sent some bananas to the USA. People over there liked in a lot and that is how the business of banana at a big scale started in Costa Rica. Finally Keith merged with another northamerican business guy and created the United Fruit Company (known as "Yunai" by ticos). This attracted a lot of people from jamaica, thing that changed the ethnic reality of the country, causing ratial conflicts.
In 1913 a pest from Panama afected the banana cultives in the Caribean Cost. Due to this the Yunai moved to the Pacific area, leaving a lot of people (specially jamaica people) in the misery. Finally the Yunai lost the monopoly in the country.

If you wanna know more about the "work done by the Yunai" in the country and all latin america you can read the book Mamita Yunai, by Carlos Luís Fallas. I didn't read yet (in Costa Rica there will be time for it!), but I have read Pura Vida and La sonrisa de Ariadna by Jose Maria Mendiluce. There you can already start imagining how did it worked. These last 2 books are a good entrance ticket to get to know Costa Rica and its reality. It dilutes the postcard view that a lot of us have about the country: sun, beach, everything works perfectly and has always worked perfectly.

More info (in Spanish) here and here.