Solitud / Solitude (Loneliness)

Solitud: estat del qui està sol, de qui viu sol o gairebé sol. Així és com l'enciclopèdia catalana defineix solitud.
Si ens hi fixem no diu "estat del que sent sol". Curiós. Curiós perquè físicament un pot estar sol moltes hores del dia però no tenir sentiment de solitud en cap moment. I això és el que importa, el no sentir-se sol. Saber que, siguis on siguis, siguis els que quilòmetres que siguis de la teva gent, no estàs sol. Pots estar envoltat constament de persones: coneguts, companys de feina, companys de classe, la familia, la gent del bar, la gent del pis, etc. Però sentir-te sol, lluny de tot el que t'envolta. En aquest punt, per a mi, és quan hi ha solitud.
El més important no és tenir números de persones al voltant sinó saber que pots comptar amb aquestes persones sigui quan sigui. I això és bonic, i cal donar-ne les gràcies.
Però a què pot ser degut aquest sentiment de solitud? No ho sé del tot segur, però tinc la meva pròpia teoria; pocs cops mostrem els nostres sentiments, tan bons com dolents, i pocs cops mostrem gratitud cap als altres (ja sigui una cosa tan bàsica com anar a comprar el pà com perquè una amic t'ha donat un cop de mà). Tenim por a mostrar els sentiments, com si fos una senyal de debilitat, i jo crec que aquí rau el problema, per sobre de tot cal comunicació. Si actuem com fulls de paper en blanc la nostra vida queda en blanc, ningú ens llegeix perquè a ningú l'interessa un full en blanc, però si actuem com fulls plens d'històries, emocions i sentiments la gent ens llegirà, ens escoltarà i es comunicarà.

Per tant, la meva conclusió és: deixa't veure, comunica't i sigues agraït!

Salut i poca solitud!

Illa d'Ameland (Holanda'08)

-----------------------------------------------------------------------------------
Solitude: state of one being alone, living alone or almost alone. That's how the catalan encyclopedia defines solitude.
If we look at it, it doesn't say "state of one feeling alone" (in catalan "solitud" it's used for both solitude and loneliness). Curious. Curious cos fisically one can be alone a lot of hours along the day but not feeling alone at any time. And that's the important point, not to feel alone. To know, wherever you are, even miles away from your people, that you are not alone. You can be surrounded by many people: people you meet, colleagues at work, colleagues at school, family, people from the pub, roommates, etc. but you can feel alone, far from what's around you. For me, it is in this point when there is loneliness.
The most important is not the amount of people around you but to know that you can count on them, whenever it is needed. At that's beatiful, we should be thankful for that.
But why so many people feel alone nowadays? I'm not 100% sure, but I do have my own theory; few times we show our feelings, either good or bad ones, and few times we are thankful to others (either when we go to buy bread, something basic, either when a friend helps us). We are afraid of showing our feelings, as if it was a sign of weakness, and I think here is the problem. Above all, communication is needed. If we act like empty sheets of paper our life will stay empty too, and no one will read us cos no one cares about empty sheets. But, if we act like sheets full of stories, emotions and feelings people will read us, will listen to us and will communicate with us.

Therefore my conclusion is: let others see you, communicate with them and be thankful!

Salut i poca solitud! (Cheers and few loneliness!).