Des de fa més d'un any visc a Utrecht. També des de fa més d'un any agafo el tren des d'Utrecht fins a Ede-Wageningen com a mínim un cop al mes. I des de fa més d'un any cada cop que agafo aquest tren veig el Begraafplaats Soestbergen (Cementiri de Soestbergen). Ja feia temps que hi volia anar a passejar i fer-hi fotos, però fins al cap d'un any no ho he fet. Entre les diferents tombes he trobat aquest escrit que m'ha agradat molt:
"Del concert de les vides ningú en té el programa"
Sense més paraules aquí en teniu 3 fotos, la resta a l'album picasa. -----------------------------------------------------------------------------------------
It's been more than a year since I live in Utrecht. It's been a year too that I take the train to go to Ede-Wageningen at least once a month. And it's been more than a year that every time I take that train I see the Begraafplaats Soestbergen (Cemetery of Soestbergen). For a long time I've wanted to go there just to walk and take some pictures, but it's been a year till I've gone there. Among the different tombs I've found one with the following sentence, which I liked it a lot:
"Van het concert des levens niemand heeft een program"
(Of the concert of lives, no one has the program)
Without more words here you have 3 of the pictures, the rest in my picasa album.
Un cas senzill
Fa 1 any
4 comentaris:
Brutal! fins hi to d'un lloc trist com un cementiri n'has fet unes fotos molt boniques.
M'encanta la foto de la flor de pètals blancs amb "el bitxitu" al mig hehe!
BUHO
Ai, els cementiris! A uns els donen un yuyu brutal, a d'altres els agraden. Passejar entre tombes (si són mínimament maques i cuidades) em relaxa, m'agrada. El que ens ensenyes en aquest post sembla molt bonic.
Doncs si Ferran, bonic i relaxant ;)
La veritat és que no donava la sensació de cementiri.
Les fotografies són excepcionals! Felicitats
Publica un comentari a l'entrada