Compartir l'amor / Sharing love

Ahir a la nit vaig veure el reportatge d'Entre línies "Compartir l'amor", a TV3. En aquest documental es parla del poliamor, una manera d'entendre les relacions personals on els vincles sentimentals i sexuals es comparteixen amb més d'una persona alhora. Les relacions solen ser de llarga durada i tots els implicats són conscients de la situació i l'accepten.
El tema m'ha donat molt a pensar i, encara que m'ha costat organitzar els meus pensaments i no contradir-me amb els arguments, he volgut plasmar aquí les meves sensacions.

En el documental aparèixen dos casos: el primer és una parella, on l'home comparteix vida amorosa amb una altra dona, i el segon és un solter, en Santi, que té totes les relacions que vol i quan vol.

Segons en Santi, el fet de tenir una única parella és sinònim d'estar controlat i la fidelitat per a ell és una imposició. Però...deixa'm pensar...és realment amor si hi ha control i imposició? Val la pena llavors aquesta relació, no deu ser que simplement no has trobat la persona adequada? Jo encara diria més, és que en el cas del poliamor no es pot donar aquest control i aquesta imposició, ja no parlo en el camp de la fidelitat, sinó a molts altres nivells?. No sé, els seus arguments no m'acaben de convèncer.
Personalment penso que hi ha molts tipus d'amor: amor als avis, amor als pares, amor als germans, amor als amics, amor al millor amic, a la millor amiga, amor al veí (perquè no?), amor a la parella, i tots aquests amors, al seu torn, tenen diferents tonalitats i intensitats. Potser hi ha gent que sap diferenciar millor aquestes tonalitats i intensitats o potser, simplement, hi ha gent que té la capacitat de ser fidel, no per imposició, sinó per amor. I aquí, al meu parer, és quan fidelitat i amor van agafats de la mà, sense imposicions, ni obligacions.
Potser aquests poliamorosos, que diuen ser incapços de ser fidels, no han conegut encara la tonalitat o intensitat d'amor adequat per a la parella. O potser, com molt bé podria ser, m'equivoco, ja sigui per inculta, conservadora, o somiatruites, qui sap...i simplement és possible estimar a dos o més parelles alhora de la mateixa manera, sense ser confós amb una amistat molt forta o amb una atracció sexual, també, molt forta.
La vida en parella no hauria de ser un torment, ni un càrrega. Tal com diu Jorge Bucay: "No hay que morir por el otro, sino vivir para disfrutar juntos".

Tot i així, els poliamorosos mereixen el meu respecte en un sentit: l'exercici a nivell personal que representa ser un poliamorós, sobretot en situacions com la del primer cas, on els protagonistes conviuen els tres junts i, és més, tindran un fill plegats. I dic exercici personal perquè no és fàcil no estar gelós de l'altra parella. No és fàcil entendre, o acceptar, que la teva parella et valora tal i com ets i que no et compara en cap cas amb l'altra, i que pel fet d'estar amb una altra persona no et devalua. No crec que jo en fos capaç...

Fotografia / Picture: Amants - Lovers

-------------------------------------------------------------------------------------
Yesterday night I watched a documentary called "Sharing love" on Catalan TV. In this documentary they talked about polylove, a new way of understanding personal relationships, where the love and sexual links take place with more than one person at the same time. The relationships are usually longterm relationships and all the people involved accept the situation.
The topic has made me think a lot and, although it's been difficult to organize my ideas and not to contradict myself, I've wanted to capture here my impressions and opinion.

I will do an introduction about the report so you know what was going on: there are two situations, in the first one there is a couple where the man shares lovelife with another woman, in the second case there is a guy called Santi who has all the relationships he wants and when he wants.
According to Santi, the fact of having one single couple is synonymous of being under control. And fidelity, for him, is an imposition. But...let me think...is it really love if there is control and imposition? Is it worth that relation, or maybe is that you just didn't find the right person? Indeed, can't you find control and imposition in a polylove relationship, I'm not even saying in the field of fidelity, but in many other ways?. I don't know, his arguments do not really convience me.
Personally, I think that there many sorts of love: love for grandparents, love for parents, love for siblings, love for friends, love for you best friend, love for your neigbourgh (why not?), love for the couple, and all these loves, in its turn, have different tonalities and intensities. Maybe there are people who can distiguish better these tonalities and intensities or maybe, there are people with the capacity of being faithful, not by imposition, but for love. And here, from my point of vieuw, is where fidelity and love go together hand in hand, without impositions or obligations.
Maybe those polylovers, who say they can't be faithful, didn't meet yet the right tonality and intensity for the couple. Or maybe, as it could perfectly be, I'm wrong (too ingnorant, conservative or dreamer, who knows...) and it is possible to love two or more people the same way at the same moment, without mixing it with a strong friendship or a also strong sexual attraction.
Being with someone can't be a torture or a burden. As Jorge Bucay says: "You musn't die for the other, but live to enjoy together".
Nevertheless, my respects for those people in one way: the big personal exercise that represents to be a polylover. Especially in cases as the first one, where the 3 people live together, indeed, they will have a baby together. And I say personal exercise since it is not easy not to be jealous of the other polylover. It is not easy to understand, or to accept, that your couple loves you the way you are without comparing you with the other one, and that the fact that he is sharing life with this someone else doesn't represent that you are less for him or her. I think I wouldn't be able to do that...